No l’havia sorprès gents aquella situació, per això anava tant equipada per estar sola. Li havia faltat un àcid. Millor, així l’endemà aniria a la fira ARCO de madrid, on es trobava en aquells moments. Però tampoc s’havia quedat curta, un bonic mig litre de Franziscanner, unes voll-damms i una ampolla de cava. ¿Alcoholisme? MAI! Es preguntava quina era la diferència entre pillar-se un munt d’alcohol per passar una nit sola a un hotel de madrid o tenir una preocupant dependència a les begudes alcohòliques. Era preocupant el fet de ni plantejar-se sortir a la nit sense beure al menys 3 o 4 voll-damms? Realment formava part d’una generació d’alcohòlics? D’adictes? Drogues, alcohol, festa, afters, raves, autodestrucció… Però ella es preguntava… en quina aparició divina es van donar les lleis que marquen que allò antinatural, incorrecte, negatiu, és tot allò que considerem actualment com a tal? Hi hauria gent que contestaria que l’alcoholisme i les drogues son dolentes perquè ataquen la nostra persona. És possible, i és, que es negatiu pel funcionament físic de l’ésser humà, però què passava amb allò positiu per la ment, LA MENT, allò que ens fa diferents a la resta d’animals, allò que tant apreciem amb el conegut “cultiva tu mente”… doncs… perquè aquesta societat havia decidit deixar en plà secundari, o últim allò que en part és positiu per la nostra ment? En quin moment ha deixat de ser important l’art? Quan s’ha oblidat el món de la importància de la cultura, dels coneixements més enllà de la realitat cotidiana que ens ve implantada? Què ha passat amb la nostra essència, amb la vertadera visió de la nostre ànima? Quin va ser el moment en el que es van començar a posar barreres perquè la gent s’oblidés d’anar més enllà? Fins a quin punt allò antinatural no és el simple fet de reprimir els nostres impulsos més primitius, aquells que venen donats pel nostre interior més profund?

No parem de crear, de construir, l’objectiu principal dels homes es ser útil i necessàri desarrotllant algun tipus de tasca, servei, crear objectes, fàrmacs, noves formes de pensar, escriure un llibre, grabar un cd, fer una pel·lícula, descobrir el perquè de tot el que encara no te una explicació, pintar un quadre… Llavors s’imaginava un lleó, un lleó gran que viu en mig de la sabana africana. El lleó, mentre menja, dorm, es reprodueix i poc més, no està intentant fer res ni demostrar res, tant sols es útil al món per a la seva existència. Una mosca, el món canviarà si està donant-se cops indefinidament contra un vidre fins que es mori de tontisme? Llavors, nosaltres els essers humans, no som necessàris pel simple fet d’existir? Si un home neix en un lloc remot del mont i creix entre els animals a lo mogli, ja no es útil? Es un desfet humà perquè no ha fet res útil per la societat? I si ara imaginem un munt d’éssers humans naixent al mateix lloc? L’únic que s’em acut es que allò que poden aportar amb intensió, es perjudicial segur per la resta d’elements de la naturalesa. ¿La naturalesa es sabia? ERROR, si ho fós, creieu que ens hauria fet intel·ligents perquè comencessim a fer tot el que em fet? I si realment és sabia, crear-nos amb la qualitat de pensar es totalment una estratègia suicida. LA NATURALESA TÉ UNS CLARS INSTINTS SUICIDES. Llavors, salvar-la està sent una tortura per a ella mentre nosaltres creiem que fer-la durar es lo positiu.

I finalment, el simple fet d’existir es el que ens fa éssers vius, éssers dignes de viure a la terra i que realment el que hauriem de fer es el que ens vingués en gana, beu, droga’t, fes el que vulguis, no escoltis res del que et diguin, si vols morir jove: mor jove, tenim tot el dret, la resta es tot una farsa que et durà a la mort. Fagis el que fagis estas condemnat i no busquis perquè no hi ha cap resposta més.

'La femme du blog'
...o em podeu dir també Catherine o Isabelle